Una supercopa d'Espanya i la Copa del Rei per amagar la decepció a la Lliga i Champions.
Tot just ha acabat la temporada 2016-2017. Tot i haver aconseguit dos títols (Copa del Rei i Supercopa d'Espanya), no podem qualificar-la d'una bona temporada, però anem a pams.
SUPERCOPA D’ESPANYA
SUPERCOPA D’ESPANYA
Els dies 14 i 17 d’agost del 2016 es va disputar la primera
de les competicions, la Supercopa d’Espanya. El Barça com a campió de lliga es
va enfrontar al Sevilla Futbol Club que havia estat finalista de la Copa del
Rei l’any anterior. Recordem que el Barça també havia guanyat la Copa.
El partit d’anada al Ramón Sánchez-Pizjuán de Sevilla, el
Barça va guanyar 0 a 2 amb gols de Luis Suárez (54’) i Munir (80’).
El Barça va alinear a Bravo, Sergi Roberto, Piqué,
Mascherano, Mathieu (substituït per Digne al 27’ per lesió), Rakitic, Busquets,
Iniesta (substituït al 36’ també per lesió per Denis Suárez), Messi, Luis
Suárez i Arda Turan (substituït al 77’ per Munir).
L’àrbitre Jesús Gil Manzano va ensenyar grogues a Busquets
(58’) i a Luis Suárez (83’).
En aquest partit vam poder veure ja alguns dels problemes
que aniríem veien al llarg de la temporada, com va ser la pressió alta a la que
ens va sotmetre el rival I la pèrdua de possessió de la pilota (només la vam
tenir un 51,2%).
El partit de tornada no va ser gens complicat al meu parer.
Entenc que el resultat del partit d’anada va condicionar molt al Sevilla.
En aquest partit, el Barça va alinear a Bravo, Aleix Vidal,
Umtiti, Digne (substituït al 61’ per Jordi Alba), Mascherano, Denis Suárez
(substituït al 73’ per Rakitic), André Gomes, Busquets (substituït al 74’ per
Sergi Samper), Messi, Munir i Arda Turan.
Vam guanyar per 3 a 0 amb gols d’Arda Turan al 9’ i al 46’,
i de Messi al 54’. Umtiti va veure una targeta groga que li va ensenyar
l’àrbitre Alejandro José Hernández.
Tot i que vam tornar a tenir problemes amb la pressió alta,
vam poder recuperar el control de la pilota amb un 64,5%.
LLIGA
Com comentava, tot semblava començar amb bon peu. Recordem
que aquesta era la tercera temporada de l’entrenador, Luis Enrique Martínez
García, i les dues anteriors havien estat del tot exitoses havent guanyat la
Champions, Lliga i Copa la temporada 2014-2015 i la Lliga, Copa, Supercopa
d’Europa i Mundial de Clubs la 2015-2016.
La Lliga semblava començar força bé golejant a casa al Betis
i guanyant per 0 a 1 a San Mamés de l’Athletic de Bilbao, però a la tercera
jornada va produir-se la primera de les sorpreses. L’Alabés ens va guanyar a
casa 1 a 2. Tot i guanyar el desplaçament a Leganés, vam tornar a punxar a casa
amb l’Atlético de Madrid que ens va empatar a u després d’anar guanyant.
A les jornades següents teníem dos partits seguits a
domicili. Vam guanyar a Gijón però vam perdre 4 a 3 a camp del Celta de Vigo.
Va semblar que ens refèiem guanyant els partits considerats fàcils i
aconseguint importants victòries a camp del València (2-3) i Sevilla (1-2),
però no va ser així. Després d’aquestes jornades no vam passar d’empats amb el
Màlaga (0-0 a casa), Reial Societat (1-1 a domicili) i el Reial Madrid (1-1 a
casa).
Tot i aquest començament de lliga tan irregular, a meitat de
competició estàvem tercers amb 41 punts a dos del líder, el Madrid que en tenia
43 punts. El segon a la classificació era el Sevilla amb 42. Si el Barça hagués
estat més fi i no hagués perdut punts inexplicablement, hauria pogut aconseguir
una avantatge important ja a mitja competició. Més tard ens farien falta tots aquests
punts perduts absurdament.
La segona volta de la lliga no va canviar substancialment.
Vam començar empatant un partit a casa del Betis (1-1) marcant al minut 89’. Un
partit nefast del Barça que potser no es va merèixer guanyar però tampoc
perdre. El qualificaria de robatori ja que l’àrbitre no va concedir-nos un gol
que havíem fet i que les càmeres van demostrar que havia entrat dins la
porteria rival més d’un metre.
Seguint amb la competició vam aconseguir importants
victòries com a camp de l’Atlético de Madrid per 1 a 2 (jornada 24) i al Bernabéu
per 2-3 (jornada 33), però també inexplicables derrotes com a camp del
Deportivo de La Coruña per 2-1 (jornada 27) o a Màlaga per 2-0 (jornada 31).
El frec a frec pel liderat va ser fins a la darrera jornada.
Vam arribar a estar líders fins i tot, ja que el Madrid tenia un partit menys
per l’aplaçament del partit a camp del Celta de Vigo per qüestions
meteorològiques.
Aquest partit es va jugar entre les jornades penúltima i
última i el va guanya el Madrid 1-4. Bé, no sé si el va guanyar o el van fer
guanyar. Com sempre passa amb el Madrid, a part de penals en contra no
sancionats i penals a favor inexistents, quan el Celta semblava controlar el
partit i poder remuntar els gols inicials del Madrid posant-se 1 a 2, l’àrbitre
es va encarregar d’expulsar Iago Aspas per fingir penal. El propi comitè de
competició va desautoritzar l’àrbitre retirant la targeta posteriorment, però
el mal ja estava fet.
No cal ni parlar de totes les malifetes arbitrals de la
temporada. Comentar només que el Reial Madrid va rebre dinou penals a favor, va
fer 11 gols en fora de joc i van expulsar a onze rivals. Per contra, Sergio
Ramos i Casimiro van tenir total impunitat fent penals que no es xiulaven i
faltes que no es van sancionar amb segones targetes grogues o expulsió.
Doncs això, la lliga va acabar amb la victòria del Madrid
(93 punts) i al Barça segon a tres punts (90).
Fa ràbia veure com havent guanyat gairebé tots els partits
amb els rivals directes tant a casa com a domicili, la perds pels mals
resultats amb equips de la part baixa de la classificació.
Amb la perspectiva de la competició ja acabada, resumiré el
que entenc han estat les claus de la irregularitat del Futbol Club Barcelona a
la Lliga i per extensió la temporada.
Cert és, com deia Luis Enrique, que la temporada és molt
llarga i que calen rotacions per poder arribar a final de temporada, quan es
decideixen els títols, en plenitud de forma i amb els millors jugadors al cent
per cent.
Per poder posar en pràctica aquesta política, cal al meu
entendre una banqueta de nivell que doni la talla quan hagi de jugar un partit.
Ha estat així? Doncs no.
Si analitzem les altes i baixes de la temporada, sota el meu
criteri, no ha estat un balanç positiu. El màxim responsable d’aquest moviments
a la plantilla és el director tècnic del Club. Si vam tenir ja un director
tècnic que no va estar a l’alçada com va ser Andoni Zubizarreta, el fitxatge de
Robert Fernández a començament de temporada ha estat un altre gran error per
part de la directiva.
Al començar la temporada van deixar l’equip, entre d’altres,
jugadors del tot contrastats com Dani Alves, Bartra, Adriano o Pedro (tots a
preu de saldo), mentre que els que es van incorporar (a preus de crack) no van
estar a l’alçada del que s’esperava d’ells (casos com André Gomes, Denis Suárez
o Paco Alcácer).
Com a excepció voldria comentar dos casos, el defensa Samuel
Umtiti que crec que es un home de futur pel Club i d’un home de la pedrera
d’origen brasiler, Marlon Santos que els pocs partits que l’he vist com a
central entenc que té una projecció impressionant.
Crec necessari, pel pròxim argument, destacar que les
incorporacions de temporades anteriors com Rakitic i Arda Turan, no van estar a
l’alçada del que s’esperava d’ells i que un jugador més que contrastat com
Andrés Iniesta, no va estar en plenitud de forma com a conseqüència de les
lesions.
Doncs bé, per mi, si sumem que els nous fitxatges no van
respondre al que s’esperava, que no van donar la talla els jugadors de
temporades anteriors i la baixa forma d’Iniesta, el mig del camp del Barça va
fer fallida per tot arreu. Bàsicament, això va provocar la manca de control al
llarg de molts partits, una desconnexió entre mig del camp i davantera i una
limitació del lloc ofensiu que només va ser contrastada per la genialitat de la
tripleta atacant (Neymar, Messi i Suárez).
El darrer gran problema, sempre des del meu punt de vista,
va estar la manca de recursos que va demostrar l’equip tècnic encapçalat per
Luis Enrique. Quan dic això, cal argumentar-ho. Ningú posa en dubte la saviesa
del món del futbol de l’equip tècnic, però va haver-hi una qüestió que no van
saber resoldre fins gairebé a final de temporada. El propi Luis Enrique, en una
roda de premsa després d’un partit a finals de temporada, va reconèixer que els
equips contraris estaven posant en dificultats al Barça quan el pressionaven a
dalt.
És una cosa que estàvem veient ja feia més d’un any. Els
equips ens feien una pressió total a tot el camp, arribant inclús a pressionar
a Ter Stegen, amb la que ens posaven en dificultats alhora de sortir amb la
pilota controlada. Només el pas dels minuts, quan els rivals no podien mantenir
l’esforç físic d’aquesta pressió, feia que passéssim a controlar el partit i
generar ocasions de gol.
Bé, vistos els aspectes negatius, entenc necessari valorar
l’actitud sempre positiva dels jugadors i la descomunal màgia del triplet
davanter. Neymar, Messi i Suárez van brillar amb llum pròpia, com sempre rebentant
totes les estadístiques possibles (13, 37 i 28 gols respectivament) i fent
possible que gaudíssim de molts partits lluitant fins a l’última jornada per la
Lliga. Al meu parer cal destacar a Neymar que va ser capaç d’aguantar al Barça
quan anaven mal dades i Messi passava per unes jornades de baix rendiment.
D’aquesta temporada ens quedarà a la retina el partit jugat
al Santiago Bernabéu el 23 d’abril del 2017 (jornada 33). Vam guanyar a l’últim
minut amb gol de Messi per 2 a 3 i la victòria ens va posar líders, empatats a
punts, amb el Madrid. El partit serà comentat a un altre entrada del blog, però
calia recordar-ho.
LLIGA DE CAMPIONS – CHAMPIONS LEAGUE
A la Champions només vam arribar a quarts de final.
Enquadrats al grup C, ens vam enfrontar al Manchester City
de Pep Guardiola, el Borussia Mönchengladbach i el Celtic de Glasgow. Vam tenir
una classificació a octaus plàcida ja que dels sis partits en joc, vam guanyar
5 i només vam perdre a la quarta jornada a l’Etihad Stadium del Mancherter City
per 3 a 1. A destacar els vint gols a favor (a la primera jornada ja li vam fer
set al Celtic de Glasgow) per només quatre en contra. Evidentment vam passar a
octaus com a líders de grup.
La negativa va ser al partit d’anada del 14 de febrer de
2017 al Parc del Princeps de París on vam poder veure el desgavell europeu més
gran que es recorda del Barça en els darrers anys. Vam perdre davant dels homes
d’Unai Emery per 4 a 0 amb dos gols de Di Maria (18’ i 55’), Draxler (40’) i
Cavani (72’). No va existir el mig del camp, la defensa feia aigües per tot
arreu i no arribaven pilotes en condicions al triplet atacant. Ens vam marcar quatre
gols com haguessin pogut fer-nos algun més.
Tot semblava dat i beneït. Mai ningú a la història de les
competicions de futbol europeu havia remuntat un quatre a zero. Tot i que
alguns parlaven de remuntada i es recordaven aquelles remuntades històriques de
l’Anderlecht o Göteborg, en el fons, ningú s’ho creia del tot. Com hem vist al
comentar la lliga, el equip tenia mancances i poca gent apostava per una
possible remuntada.
Però el Barça té aquestes coses. El 14 de març de 2017, vam
poder gaudir d’una nova nit màgica al Camp Nou en que l’equip va ser capaç de
remuntar l’eliminatòria ja al temps de descompte. Encara que hi ha una entrada
per aquest partit en el blog, comentaré a grans trets el que va passar.
Calia remuntar el 4 a 0 de Paris i per fer-ho Luis Enrique
va alinear a: Ter Stegen, Umtiti, Mascherano, Piqué, Rafinha (substituït al 76’
per Sergi Roberto), Iniesta (substituït per Arda Turan al 65’), Busquets,
Rakitic (substituït al 84 per André Gomes), Neymar, Messi i Luis Suárez.
El partit va començar força bé quan en Suárez va marcar al
minut 3’. El Barça va fer un molt bon partit, dominant el ritme i tenint la
possessió de la pilota. Tot i així, el Paris Saint-Germain va disposar d’alguna
oportunitat al contraatac. Fruit de la pressió del Barça i abans d’arribar al
descans, en el minut 40’, Kurzawa va fer-se un gol en pròpia porta.
El dos a zero al descans feia possible arribar a empatar
l’eliminatòria i arribar a la tanda de penals. I va ser un penal en el minut
50’ transformat per Messi que ens apropava més a la gesta. Amb un ambient
extraordinari al Camp Nou, encapçalat per la grada d’animació, va caure sobre
tots nosaltres una gerra d’aigua freda quan Cavani va marcar per PSG al minut
62’.
El Barça va semblar defallir durant uns minuts però,
esperonat pels càntics de l’afició va aparèixer Neymar que va marcar al minut
88’. Gairebé a la següent jugada, un altre cop Neymar va transformar un nou
penal al minut 90’. Es va desfermar la histèria col·lectiva, en els cinc minuts
de temps afegit que va donar l’àrbitre ja tot era possible.
El Paris Saint-Germain estava grogui, el Barça anava a totes
i la gent empenyent al Barça per aconseguir el gol que ens faltava per
classificar-nos. El miracle es donà a la darrera jugada del partit, al minut
95’ quan Sergi Roberto va rematar un centre des de la banda fent entrar la
pilota dins la xarxa.
Bogeria, crits, abraçades, salts, més crits, ... havíem fet
una remuntada històrica.
El sorteig per quarts de final ens va emparellar amb la
Juventus de Torí. Feia dos anys els havíem guanyat a la final de la Champions i,
tot i ser un dels equips més potents que quedaven a la competició, semblava
possible eliminar-lo.
L’eliminatòria es va perdre sens dubte a Torí. Al Juventus
Stadium vam perdre l’11 d’abril del 2017 per tres gols a zero. Van ser tres com
haguessin pogut ser més. El Barça va estar totalment desconegut, sense domini
de la pilota, sense controlar el partit, amb un munt d’errades defensives i
sense generar pràcticament ocasions de gols. Dos gols de Dybala (7’ i 22’) i un
de Khedira (55’) van declinar l’eliminatòria a favor de la Juve.
Luis Enrique i la premsa van concloure després de
l’eliminatòria que es va perdre per la primera mitja part d’aquest partit. Crec
que és pretendre minimitzar-ho. Al meu parer, el Barça va fer un mal partit,
tot el partit. El Barça no pot sortir mai a jugar a veure-les venir com va fer
a Torí. L’entrenador d’un Barça (i aquí ja estic fent responsable a algú) ha de
saber motivar, mentalitzar i preparar els jugadors per partits transcendents
com el que es jugava. Crec que anar-nos sortint de molts partits a la lliga
forçant la màquina a la darrera mitja hora o vint minuts com s’havia fet, no
havia d’haver estat extrapolable a la Champions.
La Juventus no era però el Paris Saint-Germain. La gent i la
premsa parlava d’una nova remuntada. Si, el Barça n’era capaç, però aquest cop
era menys la gent que ho creia realment.
El partit de tornada es va jugar al Camp Nou el 19 del
mateix mes d’abril. La Juve si va saber jugar el seu partit i demostrar la seva
experiència en partits d’aquesta importància. Vam ser incapaços de batre al
mític Buffon que va lluir-se en un parell o tres d’ocasions, així que el
resultat final del partit va ser de 0 a 0.
En resum, un any més sense final de la Champions League.
D’aquí uns anys ens en penedirem d’haver desaprofitat oportunitats com aquesta
de no haver aconseguit més orelludes havent tingut a les nostres files el
millor jugador de la història del futbol.
COPA DEL REI
Tot i que el president del Barça va qualificar la temporada
com a bona, valguem Déu!, jo la qualifico de dolenta tot i haver aconseguit la
Copa del Rei.
Al mes de febrer, ja sabíem que érem finalistes de la Copa.
Pel calendari les semifinals de copa es van jugar al febrer, però anem a pams.
A setzens de final vam enfrontar-nos a l’Hèrcules d’Alacant.
El 30 de novembre del 2016 al José Rico Pérez vam empatar a u gràcies a un gol
del noi de la pedrera, Aleñá. La tornada vam guanyar per set a zero amb gols de
Digne, Rafinha, Arda Turan (3), Rakitic i Paco Alcácer.
El sorteig de octaus de final ens va emparellar amb
l’Athlètic Club de Bilbao. A l’anada a San Mamés, vam perdre per 2 a 1 (gol de
Messi) i a la tornada al Camp Nou vam guanyar 3 a 1 amb gols de Luis Suárez,
Neymar i Messi.
A quarts de final ens va tocar un altre os, la Reial
Societat de Donosti, però vam treure endavant l’eliminatòria força bé. A
l’anada vam guanyar a Anoeta amb gol de Neymar (0-1). La tornada vam vèncer per
cinc a dos amb dos gols de Denis Suárez, Messi, Luis Suárez i Arda Turan.
Les semifinals les vam jugar amb l’Atlético de Madrid. A
l’anada al Vicente Calderón, vam guanyar 1 a 2 amb gols de Messi i Luis Suárez
mentre que a la tornada vam empatar a u amb gol de Luis Suárez.
Així doncs, la final estava servida. Per mi va ser una final
especial. Per primer cop, la meva filla Marina, em va acompanyar en un
desplaçament del Barça. La saga culé continua.
D’entrada comentar que aquesta final va ser l’últim partit
oficial que es va fer a l’estadi Vicente Calderón. Inaugurat el 2 d’octubre de
1966, va ser l’estadi del Club Atlético de Madrid amb una capacitat de 54.907
persones.
Tot i que el partit té una entrada al blog, comentaré les
dades bàsiques d’aquest partit que vam disputar a l’Estadi Vicente Calderón de
Madrid davant del Deportivo Alabès.
Luis Enrique va alinear a: Cillessen, Umtiti, Mascherano
(substituït per lesió per André Gomes al 11’), Piqué, Jordi Alba, Iniesta,
Busquets, Rakitic (substituït per Aleix Vidal), Alcácer, Neymar i Messi.
La primera part fou realment un partit de final. El
Deportivo Alabès va tenir les seves oportunitats com un xut al pal que després va
passejar la pilota paral·lelament per la línia de gol, però qui va marcar
primer va ser, com no, Messi (30’).
Tot seguit, Theo per part de l’Alabès, al minut 33’ va
empatar el partit en un excel·lent xut de falta que entenc Cillessen hauria
d’haver aturat perquè anava pel seu pal.
Messi però, va ser el de les grans ocasions. Dues
genialitats seves van fer possible que marquessin Neymar (43’) i Alcácer (45’),
tot just abans del descans.
La segona part, ja amb un 3 a 1, va sobrar. El joc del Barça
va ser mediocre, no vam poder veure l’instint assassí per golejar al contrari i
la duresa dels contraris va deslluir el partit. Cert és que no vam patir en cap moment per la victòria.
Per
acabar la temporada, vam poder gaudir d’aquest triomf i com deia abans, feliç
d’haver pogut compartir-lo amb la meva filla Marina.
